Virus del Nil Occidental

Què és el virus del Nil Occidental (VNO)?

El virus del Nil Occidental (VNO) és un flavivirus, que pertany a la mateixa família que els virus del dengue, la febre groga, el Zika i l’encefalitis japonesa. Es transmet a través dels mosquits i circula principalment entre els ocells silvestres, que actuen com a principals hostes del virus. Com que també pot infectar les persones i altres mamífers a través de la picada de mosquits infectats, es considera un virus zoonòtic. Tot i que la majoria de les infeccions humanes són asimptomàtiques, en un petit percentatge dels casos pot provocar una malaltia neurològica greu.

Transmissió

La transmissió habitual del virus del Nil Occidental es produeix mitjançant la picada de mosquits infectats, especialment els del gènere Culex. Els mosquits adquireixen el virus quan s’alimenten d’ocells infectats i després el poden transmetre a altres ocells, que actuen com a reservoris i permeten mantenir el cicle de transmissió.

La circulació del VNO no depèn únicament de la quantitat de mosquits, sinó també de factors com l’abundància de mosquits infectats, l’extensió dels conreus d’arròs i la immunitat adquirida per les poblacions d’ocells i humans.

Les persones i els cavalls es poden infectar accidentalment amb el virus del Nil Occidental, però es consideren hostes finals, ja que la quantitat de virus a la sang sol ser insuficient per infectar nous mosquits. Per aquest motiu, no contribueixen de manera significativa a mantenir el cicle de transmissió.

El virus no es transmet habitualment de persona a persona; els casos documentats són molt poc freqüents i s’han associat principalment a transfusions de sang i trasplantaments d’òrgans, així com, excepcionalment, a la transmissió de mare a fill durant l’embaràs, el part o la lactància.

El virus del Nil Occidental es manté actiu en un reservori natural format per ocells i mosquits. De manera ocasional, la picada d’un mosquit portador trenca la dinàmica habitual i transmet la infecció a persones i cavalls, considerats hostes finals o secundaris.

Epidemiologia i distribució del VNO

Durant les darreres dècades, el virus del Nil Occidental ha ampliat progressivament la seva distribució geogràfica. Tot i que es va identificar per primera vegada a Uganda l’any 1937 i durant gran part del segle XX va circular principalment per l’Àfrica, l’Orient Mitjà, l’Àsia occidental i algunes regions d’Europa, la seva expansió va adquirir una nova dimensió després de la seva introducció als Estats Units el 1999. En pocs anys, el virus es va establir a l’Amèrica del Nord, on actualment manté una circulació endèmica entre ocells i mosquits.

Actualment, el virus és present a l’Àfrica, Europa, Àsia, Amèrica i Austràlia, i es considera una de les arbovirosis amb una expansió mundial més àmplia. A les regions temperades, la transmissió és estacional i es concentra habitualment entre la primavera i la tardor, coincidint amb el període de més activitat dels mosquits vectors. Les infeccions humanes són accidentals i no contribueixen a mantenir el cicle de transmissió.

A Europa, la circulació del virus ha augmentat des de principis del segle XXI. El brot del 2018, amb més de 2.100 casos humans notificats a la Unió Europea i als països veïns, va posar de manifest la importància creixent del virus com a problema de salut pública. Des d’aleshores, l’ECDC documenta cada any l’aparició de nous casos i l’expansió de les zones amb transmissió local, afavorides per la presència d’ocells migradors, mosquits i condicions ambientals adequades.

Entre els principals vectors destaquen els mosquits del gènere Culex, especialment Culex pipiens i Culex perexiguus, dues espècies àmpliament distribuïdes a la regió mediterrània i especialment eficaces en la transmissió del virus entre ocells i, ocasionalment, a les persones.

Símptomes del virus del Nil Occidental

Aproximadament, el 80 % de les persones infectades no presenta cap símptoma. Quan apareixen manifestacions clíniques, el més habitual és la febre del Nil Occidental, una malaltia generalment lleu que pot incloure febre, mal de cap, cansament intens, nàusees o erupcions cutànies.

Al voltant d’1 de cada 150 persones infectades desenvolupa una malaltia neuroinvasiva, una complicació poc freqüent que es pot manifestar en forma de meningitis, encefalitis o paràlisi flàccida aguda. El risc és més elevat en les persones grans i en les que tenen el sistema immunitari debilitat. Tot i que la majoria de les infeccions són lleus o asimptomàtiques, aquests casos greus poden requerir hospitalització i, de vegades, deixar seqüeles neurològiques o ser mortals.

Diagnòstic i tractament

El diagnòstic es basa en la detecció d’anticossos o del material genètic del virus a la sang o al líquid cefalorraquidi, juntament amb l’avaluació clínica i epidemiològica del pacient. A Andalusia s’han impulsat mesures en l’atenció primària per facilitar la identificació de casos, com ara estudiar pacients amb meningitis o encefalitis d’origen desconegut per detectar una possible infecció pel virus del Nil Occidental.

Actualment, no hi ha cap tractament antiviral específic ni cap vacuna autoritzada per a humans. L’atenció mèdica consisteix a alleujar els símptomes i proporcionar suport hospitalari en els casos greus, especialment quan hi ha afectació neurològica. En canvi, sí que hi ha vacunes eficaces per prevenir la malaltia en cavalls, que s’utilitzen en veterinària.

Prevenció

Com que no hi ha cap vacuna autoritzada per a humans, la prevenció del virus del Nil Occidental es basa a evitar les picades de mosquit i en els programes de vigilància epidemiològica i dels vectors. L’ús de repel·lents, mosquiteres i roba que cobreixi la major part del cos, juntament amb l’eliminació de les aigües estancades on es poden reproduir els mosquits, són les mesures més eficaces per reduir el risc d’infecció.