Ebola

Què és el virus de l’Ebola?

La malaltia pel virus de l’Ebola (MVE o Ebola) és una malaltia infecciosa causada per l’Ebolavirus, un virus de la família Filoviridae. Igual que la febre de Marburg, la febre de Lassa, l’hantavirus o el dengue, l’Ebola pot provocar una febre hemorràgica viral. Aquestes malalties afecten els vasos sanguinis i la coagulació, i poden causar hemorràgies, fallada multiorgànica i fins i tot la mort. L’Ebola forma part de les anomenades malalties infeccioses d’alt impacte (HCID, segons les sigles en anglès), a causa de la seva elevada mortalitat, la manca de tractaments específics, la dificultat per detectar-les i el risc de propagació comunitària.

De les sis espècies del virus de l’Ebola, quatre poden infectar humans: Zaire (actualment denominada simplement “Ebola” per l’OMS; és la variant responsable de més brots i també la més letal), Sudan, Bundibugyo i Tai Forest. La mortalitat associada a cada variant varia de manera considerable: sense tractament, la soca Zaire té una taxa de letalitat aproximada del 79 %, la variant Sudan al voltant del 54 % i la soca Bundibugyo prop del 32 %.

Es considera una zoonosi, ja que el reservori natural del virus són ratpenats frugívors de la família Pteropodidae, presents en regions subtropicals d’Àfrica, Àsia i Oceania. El virus de l’Ebola arriba a les poblacions humanes per contacte estret amb animals infectats, fins i tot si estan secs o momificats. També s’ha documentat que ximpanzés, goril·les, micos i altres primats, així com antílops i porcs espins, poden infectar-se amb el virus.

Quins brots d’Ebola s’han documentat al llarg de la història i quina és la situació actual?

Tot i que es creu que existeix des de fa més de 10.000 anys, el virus es va identificar per primera vegada l’any 1976, en dos brots simultanis al Sudan del Sud i a la República Democràtica del Congo (RDC), que van provocar 318 casos i 280 morts. El brot de la RDC es va produir en una zona selvàtica propera al riu Ebola, que va donar nom al virus. En els anys posteriors es van registrar nous brots, encara que de dimensions limitades.

El brot d’Ebola de 2014-2016, causat per l’espècie “Zaire” a l’Àfrica Occidental, ha estat el més extens i complex fins ara: hi va haver més casos i més morts que en tots els brots anteriors junts, amb prop de 28.600 persones infectades i 11.300 morts. A més, es va estendre a diversos països: va començar a Guinea i es va propagar a Sierra Leone i Libèria.

El 17 de maig de 2026, l’OMS va declarar el brot d’Ebola causat per l’espècie Bundibugyo a la RDC i Uganda com una Emergència de Salut Pública d’Importància Internacional (ESPII). Segons l’OMS, a 16 de maig ja s’havien notificat 246 casos sospitosos, vuit casos confirmats per laboratori i 80 morts sospitoses a la província congolesa d’Ituri, a més de diversos casos confirmats a Uganda.

L’espècie Bundibugyo ja havia provocat brots anteriorment. El primer es va registrar l’any 2007 al districte de Bundibugyo, a Uganda, del qual pren el nom, amb 131 casos i 42 morts. El 2012, un nou brot a Isiro, a l’aleshores Província Orientale de la RDC, va afectar 57 persones i va causar 29 defuncions.

Transmissió del virus de l’Ebola

El virus arriba als humans per contacte amb excrements de ratpenats o pel consum de carn silvestre infectada. Posteriorment, es transmet de persona a persona sempre mitjançant contacte físic proper i directe, però no per via aèria.

La transmissió es produeix per contacte directe amb fluids corporals de persones o cadàvers infectats, especialment sang, vòmits, femtes o altres fluids biològics. Amb menys freqüència, també es pot produir transmissió sexual, ja que el virus pot persistir temporalment en alguns teixits fins i tot després de la recuperació clínica.

El virus de l’Ebola també es pot transmetre pel contacte amb superfícies i objectes contaminats, tot i que el risc és menor, especialment si s’apliquen protocols adequats de desinfecció.

Símptomes

El període d’incubació del virus de l’Ebola (el temps que transcorre entre la infecció i l’aparició dels símptomes) és d’entre dos i 21 dies. Els primers símptomes són inespecífics i inclouen febre, cansament, malestar general, mal de cap, dolor de gola, abdominal i dolors musculars o articulars. Posteriorment poden aparèixer vòmits, diarrea, erupcions cutànies i signes d’alteració del funcionament del fetge i els ronyons.

Les hemorràgies poden aparèixer en fases avançades de la malaltia. Es tracta de sagnats interns o externs, que poden manifestar-se amb sang al vòmit o a les femtes, així com hemorràgies nasals, gingivals o vaginals. Quan el sistema nerviós central es veu afectat, poden aparèixer símptomes com desorientació, irritabilitat o comportaments agressius. La mort pot produir-se per hemorràgies i xoc hipovolèmic, que es produeix quan el cos perd una quantitat important de sang.

Diagnòstic

El diagnòstic de l’Ebola pot resultar complex en les primeres fases de la malaltia, ja que els símptomes inicials són similars als d’altres infeccions freqüents, com la malària o la febre tifoide.

La confirmació definitiva es fa mitjançant proves de laboratori especialitzades capaces de detectar el material genètic del virus, els seus antígens o els anticossos generats per l’organisme davant la infecció. Entre les tècniques més utilitzades hi ha la PCR-RT, els assajos ELISA i l’aïllament del virus en cultius cel·lulars. A causa de l’elevat risc biològic que comporta la manipulació de mostres de pacients, aquestes anàlisis s’han de dur a terme en laboratoris de màxima seguretat, seguint protocols estrictes de bioseguretat i amb sistemes especialitzats de transport de mostres.

Tractament de l’Ebola

El tractament de l’Ebola es basa principalment en mantenir les funcions vitals del pacient per augmentar les probabilitats de supervivència. Aquestes mesures inclouen hidratació amb fluids intravenosos, control de la pressió arterial i dels nivells d’oxigen, alleujament del dolor i suport nutricional. La intervenció mèdica precoç és clau, ja que millora significativament l’evolució clínica.

En els darrers anys s’han desenvolupat teràpies específiques basades en anticossos monoclonals, com mAb114 (Ansuvimab™) i REGN-EB3 (Inmazeb™), dirigides contra el virus de l’Ebola (abans “Zaire”). Tot i això, encara no existeixen tractaments aprovats per a altres variants, com el virus Sudan o el virus Bundibugyo, tot i que continuen els assajos clínics i el desenvolupament de nous fàrmacs i vacunes. També s’han investigat teràpies experimentals, incloses transfusions de plasma de supervivents i antivirals com favipiravir, brincidofovir o TKM.

Vacunes

S’han aprovat diverses vacunes contra l’espècie Zaire. Entre les més destacades hi ha la rVSV-ZEBOV (Ervebo, Merck, 2019), utilitzada principalment per a la resposta ràpida durant brots epidèmics, i la combinació Zabdeno/Mvabea (Janssen, 2020), basada en un esquema de dues dosis separades per diverses setmanes i orientada a proporcionar una protecció més sostinguda entre brots. Ambdues vacunes s’utilitzen per protegir el personal sanitari i altres professionals amb alt risc d’exposició. Les investigacions continuen per desenvolupar vacunes contra altres espècies d’Ebolavirus, com Sudan o Bundibugyo.

Com prevenim l’Ebola?

Entre les principals mesures de prevenció destaquen la coordinació ràpida de la resposta sanitària, el diagnòstic precoç, el rastreig de contactes, l’aïllament de casos, la vacunació durant els brots i les mesures d’higiene i control d’infeccions als centres sanitaris. La participació de les comunitats afectades (community engagement) és fonamental per afavorir la detecció precoç, l’acceptació de les mesures sanitàries i la realització segura dels enterraments, ja que alguns rituals funeraris poden facilitar la transmissió del virus.

També són essencials l’educació sanitària i la comunicació del risc per reduir l’exposició a animals potencialment infectats i al contacte amb fluids corporals de persones malaltes.

CONTINUAR LLEGINT

CONTRAURE

DATA D'ACTUALITZACIÓ: 26.05.2026

Palaures relacionades

Cercar per paraula