Vacuna

Què és una vacuna?

Una vacuna és una eina mèdica que permet generar immunitat contra el patogen que causa una malaltia. La vacuna “entrena” el sistema immunitari perquè, si en el futur entra en contacte amb el microorganisme real, respongui de manera més ràpida i eficaç, evitant la infecció o reduint-ne significativament la gravetat.

Per aconseguir-ho, les vacunes presenten a l’organisme una versió segura de l’agent infecciós o d’alguna de les seves parts característiques. Això es pot fer utilitzant microorganismes debilitats o inactivats, fragments del patogen o fins i tot instruccions per generar temporalment una petita part d’aquest. En tots els casos, l’objectiu és el mateix: simular una primera exposició sense causar la malaltia. Generalment, les vacunes s’administren mitjançant una injecció, però també existeixen vacunes orals o nasals.

Com funcionen les vacunes?

Des d’un punt de vista immunològic, les vacunes actuen introduint en l’organisme un antigen, és a dir, una molècula específica del patogen (habitualment una proteïna o una toxina) capaç de ser reconeguda pel sistema immunitari. En alguns tipus de vacunes, aquest antigen s’administra directament, mentre que en d’altres es proporcionen instruccions genètiques perquè siguin les nostres pròpies cèl·lules les que el produeixin de manera transitòria.

La presència de l’antigen al nostre cos activa una primera línia de defensa, la immunitat innata, que al seu torn posa en marxa una resposta més específica: la immunitat adaptativa. Aquesta segona resposta implica l’activació de limfòcits B, que produeixen anticossos específics contra l’antigen, i de limfòcits T, que coordinen la resposta (i, en alguns casos, eliminen cèl·lules infectades). Aquest procés permet neutralitzar l’estímul inicial i formar cèl·lules T i B de memòria.

Les cèl·lules de memòria romanen a l’organisme durant llargs períodes de temps i són capaces de reconèixer ràpidament el mateix antigen en exposicions futures, reactivant la producció de nous anticossos. Per això, quan el patogen real infecta l’individu, la resposta immunitària és més ràpida i eficaç, cosa que impedeix el desenvolupament de la malaltia o n’atenua els símptomes.

La importància de la vacunació: la immunitat col·lectiva

La immunitat col·lectiva, també anomenada immunitat de grup o de ramat, és la protecció contra una malaltia infecciosa que s’aconsegueix de manera indirecta, quan una gran part de la població és immune. En aquestes condicions, la transmissió del patogen es dificulta, ja que troba menys persones susceptibles a les quals infectar.

En reduir la circulació del microorganisme, també es protegeix aquelles persones que no es poden vacunar o no responen adequadament, com persones amb immunodeficiències —per exemple, les que viuen amb VIH/SIDA o reben tractaments immunosupressors—, amb certs tipus de càncer o amb al·lèrgies greus a components de la vacuna.

El percentatge de població que ha d’estar immunitzada per assolir la immunitat col·lectiva no és fix, sinó que depèn de la facilitat amb què es transmeti cada malaltia. En el cas del xarampió, que és altament contagiós, s’estima que al voltant del 95 % de la població ha de ser immune per evitar-ne la propagació.

Com es desenvolupa una vacuna?

El desenvolupament d’una vacuna comença identificant un antigen capaç d’induir una resposta immunitària capaç de neutralitzar el patogen. Abans de provar-se en persones, la vacuna candidata s’avalua en estudis preclínics, generalment en models cel·lulars i animals, per analitzar-ne la seguretat i el potencial d’eficàcia.

Si els resultats són prometedors, s’inicien assaigs clínics en humans. A la Fase 1, la vacuna s’administra a un grup de voluntaris sans per avaluar-ne la seguretat. A la Fase 2, s’amplia el nombre de participants per estudiar amb més detall la resposta immunitària que provoca i determinar la dosi adequada. Finalment, a la Fase 3, es realitza un assaig a gran escala que permet confirmar-ne l’eficàcia per prevenir la malaltia i continuar avaluant-ne la seguretat en poblacions més àmplies.

Després de superar aquestes fases, les agències reguladores n’autoritzen l’ús si els beneficis superen els riscos. Tanmateix, el seguiment continua un cop la vacuna s’administra a la població general (Fase 4), cosa que permet detectar efectes adversos poc freqüents i avaluar-ne l’efectivitat en condicions reals.

Les vacunes al llarg de la història

La història de les vacunes comença a finals del segle XVIII, quan Edward Jenner va desenvolupar la primera vacuna contra la verola, inoculant una persona amb el virus de la verola bovina (vacuna). Aquesta fita va permetre erradicar la malaltia i va marcar l’inici de la immunologia moderna.

Al segle XX, el desenvolupament de noves vacunes va permetre controlar malalties greus arreu del món. Destaquen el xarampió, una infecció molt contagiosa que va arribar a causar milions de morts abans de la vacunació massiva, així com el tètanus, una malaltia potencialment mortal la vacuna de la qual és clau en la prevenció de la infecció de les ferides. També és rellevant la poliomielitis, molt estesa a la primera meitat del segle i responsable de paràlisi en milers de nens.

Aquestes malalties han estat eliminades en moltes regions, però no erradicades; encara poden reaparèixer en zones on disminueix la cobertura de vacunació, cosa que subratlla la importància dels programes de vacunació.

La verola és l’única malaltia humana que fins avui s’ha pogut erradicar del planeta (declarada oficialment erradicada el 1980), i això es va aconseguir gràcies a la vacunació.