Hepatitis viral

Què és la hepatitis viral?

Les hepatitis virals són un conjunt de malalties infeccioses causades per diferents virus que afecten el fetge, produint inflamació en aquest òrgan i alteracions en el seu funcionament. Aquests virus tenen en comú la seva afinitat per les cèl·lules hepàtiques (hepatòcits), tot i que tenen diferents mecanismes de transmissió i una evolució clínica diferent. Els tipus d’hepatitis virals en humans són la Hepatitis A, Hepatitis B, Hepatitis C, Hepatitis D i Hepatitis E. Des del punt de vista epidemiològic, les hepatitis virals constitueixen un problema de salut pública. La càrrega de malaltia es concentra principalment en les hepatitis B i C, responsables de la majoria de casos de cirrosi i càncer hepàtic. Segons l’Organització Mundial de la Salut, ambdues infeccions causen aproximadament 1,3 milions de morts a l’any, fet que situa les hepatitis virals com la segona causa de mortalitat per malalties infeccioses al món, després de la tuberculosi. Bangladesh, la Xina, Etiòpia, la Federació de Rússia, Filipines, l’Índia, Indonèsia, Nigèria, Pakistan i Vietnam suporten gairebé dos terços de la càrrega mundial d’hepatitis B i C. D’altra banda, el 68% de les noves infeccions per hepatitis B es van detectar a la Regió d’Àfrica de l’OMS el 2024, però només un 17% dels nounats d’aquesta regió són vacunats.

Els virus de l’hepatitis i els seus mecanismes de transmissió

• Virus de l’hepatitis A (VHA): És un virus d’ARN de cadena senzilla que pertany a la família Picornaviridae. Es transmet principalment per via fecal-oral, és a dir, per la ingestió d’aliments o aigua contaminats amb femtes de persones infectades. La malaltia causada pel VHA és generalment aguda i autolimitada, per la qual cosa la majoria de persones es recuperen completament sense desenvolupar hepatitis crònica. Els brots solen associar-se a condicions de sanejament deficients i aliments crus contaminats, com el marisc. La prevenció del VHA es basa fonamentalment en la vacunació i en una correcta higiene de mans.
• Virus de l’hepatitis B (VHB): És un virus d’ADN de doble cadena de la família Hepadnaviridae. La seva transmissió es produeix principalment a través de sang i altres fluids corporals, incloent la transmissió sexual i de mare a fill durant el part. A diferència del VHA, el VHB pot causar infecció crònica (especialment en infants), fet que augmenta el risc de complicacions greus com cirrosi i carcinoma hepatocel·lular (càncer de fetge). Existeix una vacuna eficaç contra el VHB que permet la immunització activa. S’administra en tres dosis durant el primer any de vida. A més, existeixen tractaments per a infeccions cròniques, però no són curatius i no totes les persones són candidates a rebre’ls.
• Virus de l’hepatitis C (VHC): És un virus d’ARN de cadena senzilla de la família Flaviviridae. Es transmet principalment per contacte amb sang infectada, sent la via més freqüent l’ús compartit d’agulles o pràctiques mèdiques sense esterilització adequada (per exemple, transfusions sense control de seguretat). Algunes persones eliminen el virus espontàniament, però la majoria desenvolupen hepatitis crònica, que pot progressar lentament cap a cirrosi i càncer hepàtic. Existeixen tractaments curatius que permeten eliminar el virus en més del 95% dels casos.
• Virus de l’hepatitis D (VHD): Necessita la presència del VHB per replicar-se, ja que requereix el seu embolcall. Pot presentar-se com a coinfecció o superinfecció. La seva presència agreuja la malaltia hepàtica, augmentant el risc d’hepatitis fulminant, cirrosi i complicacions a llarg termini. Igual que les hepatitis B i C, es transmet principalment per exposició a sang o altres fluids corporals.
• Virus de l’hepatitis E (VHE): És un virus d’ARN de cadena senzilla de la família Hepeviridae. Es transmet per via fecal-oral, i es relaciona amb el consum d’aigua o aliments contaminats. Sol ser una infecció aguda i autolimitada, però pot ser greu en poblacions vulnerables, especialment en dones embarassades durant el tercer trimestre. La majoria de casos de VHE actualment es produeixen en contextos humanitaris, com camps de refugiats.

Símptomes

La manifestació clínica de les hepatitis virals és variable i depèn tant del tipus de virus com de les característiques de l’hoste. En molts casos, la infecció pot ser asimptomàtica o presentar símptomes inespecífics com fatiga, malestar general, nàusees o dolor abdominal. Quan la inflamació hepàtica és més evident, pot aparèixer icterícia (coloració groguenca de la pell), colúria (orina fosca) i acòlia (femtes clares). Tots els subtipus de virus poden produir hepatitis aguda, però només alguns —VHB, VHC i VHD— poden generar infeccions cròniques que poden evolucionar durant anys cap a cirrosi o carcinoma hepatocel·lular. En aquests casos, la infecció crònica pot progressar de manera silenciosa durant anys sense símptomes evidents.

Diagnòstic

El diagnòstic de les hepatitis virals es basa en proves serològiques que permeten detectar marcadors d’infecció o exposició al virus. Quan és necessari, es confirma mitjançant tècniques de biologia molecular que permeten identificar i quantificar el material genètic viral. Aquest és un pas imprescindible per confirmar la presència d’una infecció activa. Un cop diagnosticada la malaltia, es realitzen proves clíniques complementàries per determinar la gravetat en termes d’inflamació hepàtica, fibrosi, cirrosi i/o càncer hepàtic, així com complicacions extrahepàtiques.

El diagnòstic del VHB i VHC es pot fer mitjançant tests ràpids amb una petita mostra de sang. En el cas del VHB, permeten detectar l’antigen de superfície (HBsAg), tot i que no permeten distingir entre infecció aguda o crònica. En el cas del VHC, la detecció d’anticossos anti-VHC indica infecció actual o passada, i calen proves addicionals per confirmar la infecció activa. Per al VHC existeixen plataformes “point of care” que eviten desplaçaments addicionals.

Prevenció

La millora de l’accés a aigua potable i a sistemes de sanejament adequats és essencial per prevenir la transmissió de les hepatitis A i E. En les hepatitis de transmissió sanguínia, les mesures clau inclouen l’ús de material estèril en procediments sanitaris, el cribratge de donacions de sang i la promoció de pràctiques sexuals segures. Per prevenir la transmissió de mare a fill del VHB i VHC, es realitzen proves durant l’embaràs. Quan està indicat, també es proporciona tractament a embarassades amb infecció activa per reduir el risc de transmissió al nounat.

En el cas de les hepatitis A i B, les vacunes són una eina fonamental de control. L’hepatitis E també disposa de vacuna, però el seu ús encara no està estesa globalment. Per a l’hepatitis C no hi ha vacuna disponible, però els tractaments antivirals moderns permeten curar la infecció en més del 95% dels casos. La prevenció del VHD es basa en la vacunació contra el VHB, ja que la immunitat davant el VHB impedeix la replicació del VHD.

Tractament

L’abordatge terapèutic de la hepatitis viral varia segons l’agent causal i la fase de la malaltia. Les hepatitis agudes requereixen principalment mesures de suport clínic, mentre que les hepatitis que poden evolucionar a formes cròniques necessiten tractament antiviral específic.

Els tractaments actuals per al virus de l’hepatitis C són els antivirals d’acció directa (DAA), que permeten taxes de curació molt elevades. Per a la hepatitis B, els fàrmacs disponibles controlen la replicació viral i redueixen el risc de complicacions a llarg termini. L’accés al diagnòstic i tractament continua sent un dels principals reptes, ja que malgrat els avenços, moltes persones no són diagnosticades ni tractades a temps.