Hantavirus

Què és l’hantavirus?

Els hantavirus són un grup de virus d’ARN pertanyents a la família Hantaviridae. La infecció per hantavirus és una zoonosi viral que es transmet principalment per rosegadors infectats, especialment ratolins i rates. Les zoonosis són malalties infeccioses que es poden transmetre dels animals als humans.

En els rosegadors, els hantavirus solen causar una infecció asimptomàtica i persistent. En humans, aquests virus poden provocar dos quadres clínics principals: la síndrome pulmonar per hantavirus (HPS, per les sigles en anglès), més freqüent a Amèrica, i la febre hemorràgica amb síndrome renal (HFRS), predominant a Europa i Àsia. La gravetat de la malaltia varia segons el tipus de virus i la regió geogràfica.

Transmissió de l’hantavirus

A partir de rosegadors infectats

La principal via de transmissió és la inhalació de partícules virals presents a l’orina, les femtes o la saliva de rosegadors infectats. Això passa especialment quan aquestes restes s’assequen i, en escombrar, netejar o moure objectes en espais poc ventilats, les partícules contaminades es dispersen a l’aire (aerosolització) i poden ser inhalades per les persones. També es pot transmetre mitjançant la mossegada d’un rosegador infectat.

A més, el contagi es pot produir mitjançant fòmits, és a dir, objectes o superfícies contaminades amb secrecions de rosegadors (eines, roba, aliments, mobles…) que actuen com a vehicles indirectes del virus. Una persona es pot infectar en tocar aquestes superfícies contaminades i després portar-se les mans al nas, la boca o els ulls.

Transmissió entre persones

Fins ara, la transmissió de persona a persona només s’ha documentat pel virus Andes (ANDV), un tipus d’hantavirus, en brots ocasionals a l’Argentina i al Xile. Aquest tipus de transmissió ha estat poc freqüent i ha requerit un contacte molt estret o en un entorn hospitalari.

Símptomes

El període d’incubació —des de l’exposició al virus fins a l’aparició dels símptomes— varia segons el tipus d’hantavirus. En el cas del virus Andes (ANDV), el període d’incubació és ampli; acostuma a ser d’entre dues i tres setmanes, però es pot allargar fins a sis.

Els símptomes inicials solen ser inespecífics i similars als d’una grip: febre, mal de cap, dolors musculars, malestar general i cansament. En alguns casos també apareixen dolor abdominal, vòmits i símptomes gastrointestinals.

• En el cas de la síndrome pulmonar per hantavirus, la malaltia pot evolucionar cap a un compromís respiratori greu i insuficiència cardiopulmonar, amb una mortalitat estimada d’entre l’11,7 % i el 44,5 %.
• En la febre hemorràgica amb síndrome renal, pot evolucionar cap a afectació renal, hemorràgies i alteracions circulatòries, amb una mortalitat variable d’entre el 0,1 % i el 12 %, segons el tipus d’hantavirus implicat.

Tot i que tradicionalment es consideraven dos síndromes diferenciats, actualment se sap que tots dos poden solapar-se i presentar afectació tant pulmonar com renal.

Diagnòstic

El diagnòstic precoç és difícil perquè els símptomes inicials no són específics i es poden confondre amb altres infeccions virals, com la grip. Per aquest motiu, a més dels símptomes, la sospita clínica es basa en els antecedents d’exposició a rosegadors o estades en zones endèmiques i en les proves de laboratori específiques per detectar l’hantavirus o els anticossos que l’organisme ha generat contra el virus.

Tractament

Actualment no existeix cap tractament específic aprovat per a la infecció per hantavirus. El maneig és principalment de suport, orientat a alleujar els símptomes.

• Control dels símptomes: tractament de la febre, el dolor muscular, la cefalea o el malestar general mitjançant medicació i cures generals.
• Hidratació: administració de líquids per mantenir l’equilibri hídric i evitar la deshidratació o alteracions de la pressió arterial.
• Monitoratge estret: vigilància contínua del pacient, especialment de la funció respiratòria, cardíaca i renal, per detectar ràpidament qualsevol empitjorament.
• Suport respiratori i hemodinàmic en casos greus: ús d’oxigen, ventilació mecànica o medicaments per estabilitzar la circulació i la pressió arterial quan hi ha insuficiència respiratòria o xoc.
• Prevenció de complicacions i de la disfunció orgànica: mesures destinades a evitar el fall dels pulmons, els ronyons o el cor mitjançant cures intensives.

S’ha estudiat l’antiviral ribavirina, però la seva eficàcia clínica no està clarament establerta.

Prevenció

La prevenció és la mesura més important davant l’hantavirus i es basa principalment en reduir el contacte amb rosegadors infectats i les seves secrecions. Per fer-ho, es recomana mantenir habitatges i magatzems protegits mitjançant el segellat de forats i possibles vies d’entrada de rosegadors, emmagatzemar els aliments en recipients resistents i utilitzar trampes o mesures de control de plagues.

També és important extremar les precaucions en netejar espais tancats o poc ventilats, com soterranis, graners i coberts. Es recomana ventilar i desinfectar prèviament aquestes àrees, evitar escombrar o aspirar en sec superfícies contaminades i utilitzar equips de protecció adequats, com mascaretes N95, en situacions de risc.

Actualment, només existeixen vacunes aprovades a la Xina i Corea del Sud contra alguns tipus de febre hemorràgica amb síndrome renal, tot i que la seva eficàcia continua sent incerta.

Situació actual

El maig del 2026, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) manté sota vigilància un brot de hantavirus associat al creuer MV Hondius, concretament pel virus Andes (ANDV). La hipòtesi principal sobre l’origen del brot apunta que el cas zero es va infectar per contacte amb rosegadors abans d’embarcar. S’han confirmat diversos casos i morts de persones que viatjaven al creuer, que podrien haver-se contagiat també per rosegadors infectats o per conviure de manera estreta i en espais tancats amb una persona infectada.

L’OMS considera que el risc per a la població general continua sent baix i que es tracta d’un esdeveniment “greu però controlat”.