VIH / SIDA

Què és el VIH?

El virus de la immunodeficiència humana (VIH) és un retrovirus (és a dir, un virus que utilitza ARN com a material genètic) que afecta principalment el sistema immunitari. Concretament, el VIH infecta i danya els limfòcits T CD4+, també anomenats T helper o T col·laboradors. Aquests glòbuls blancs “ajuden” altres cèl·lules a fer les seves funcions; per exemple, activen els limfòcits B perquè puguin produir anticossos.

Quan el VIH troba les seves cèl·lules diana —els limfòcits T CD4+—, es fusiona amb elles i hi introdueix el seu material genètic. D’aquesta manera, el virus hackeja la maquinària cel·lular per produir còpies de si mateix (els virions), que s’alliberen a la sang i infecten altres cèl·lules, repetint el procés.

Transmissió del VIH

El VIH es transmet a través del contacte entre fluids corporals que tenen una concentració viral alta: sang, llet materna, semen, secrecions vaginals… Això passa generalment en absència de tractament o quan el tractament falla. Les tres vies de transmissió són:

• Sexual. Quan les secrecions infectades entren en contacte amb la mucosa genital, rectal o oral d’una altra persona. Això succeeix en relacions sexuals orals, vaginals o anals sense protecció i en absència de tractament.
• Sanguínia. A més de les transfusions, la transmissió del VIH per contacte amb sang també pot produir-se en compartir elements punxants infectats com xeringues per a drogues injectables o agulles per fer piercings o tatuatges.
• Perinatal o vertical. El VIH també pot transmetre’s durant l’embaràs, el part o la lactància si la mare no està en tractament antiretroviral.

El VIH no es transmet mitjançant els petons, la saliva, les abraçades i les encaixades de mans, ni per compartir objectes personals o ampolles d’aigua.

Si no és detectable, no és transmissible. Les persones amb VIH que reben tractament antiretroviral i tenen una càrrega viral indetectable no transmeten el virus. Per prevenir la transmissió, és essencial l’accés precoç al diagnòstic, als fàrmacs i garantir una bona adherència al tractament.

Epidemiologia del VIH

El VIH continua sent un problema important de salut pública a escala mundial. Segons l’OMS, el 2024 aproximadament 630.000 persones van morir per causes relacionades amb la SIDA. A finals de 2024, hi havia aproximadament 40,8 milions de persones que vivien amb VIH i 1,3 milions de noves infeccions.

La presència del VIH no és uniforme a totes les regions; tot i que s’ha convertit en una afecció crònica manejable en gran part del món gràcies a l’accés als tractaments antiretrovirals, continua sent una de les principals causes de mort als països de renda baixa. La regió africana de l’OMS és la més afectada: el 3,1% dels adults vivien amb VIH el 2024, cosa que representa dues terceres parts de les persones amb VIH de tot el món. A més, aquesta regió representa el 50% de les noves infeccions per VIH globalment.

Sintomatologia

En les primeres setmanes d’infecció (fase aguda), algunes persones són asimptomàtiques. En altres casos, poden aparèixer símptomes semblants als d’un “síndrome gripal”, com febre, nàusees o diarrea.

Després dels símptomes inicials, apareix la fase crònica; una etapa de latència clínica o VIH asimptomàtic, que en adults pot durar anys. Tanmateix, el sistema immunitari es debilita progressivament per la reducció dels limfòcits CD4+. Al final d’aquesta etapa, poden aparèixer pèrdua de pes, diarrea persistent o inflamació dels ganglis limfàtics.

Sense tractament, la infecció per VIH en adults sol avançar en uns 8 a 10 anys fins a la SIDA, ocasionant problemes de salut greus que, si no es tracten, poden ser mortals. Algunes d’aquestes malalties oportunistes són la tuberculosi, càncers (com els limfomes o el sarcoma de Kaposi), meningitis, hepatitis B, hepatitis C o la verola del mico (mpox). No obstant això, en infants la situació és diferent: la mortalitat augmenta fins al 50% en els dos primers anys de vida si no es diagnostica i tracta a temps.

Diagnòstic

Hi ha dos tipus de proves per diagnosticar la infecció per VIH.

• Proves serològiques. Detecten la resposta de l’organisme davant el virus.
  • Proves d’anticossos. Són les proves tradicionals i detecten anticossos contra el VIH en la sang o en les secrecions bucals. El sistema immunitari els produeix després de l’exposició al virus, però poden trigar entre 6 i 8 setmanes a aparèixer en sang.
  • Proves combinades. Inclouen les proves de 3a i 4a generació, capaces de detectar simultàniament anticossos i l’antigen p24, una proteïna del propi virus que apareix abans que els anticossos.

  Les proves serològiques són proves ràpides que poden detectar anticossos o combinacions d’antigen/anticòs en 15-30 minuts. Qualsevol resultat positiu requereix confirmació.

• Proves virològiques. Aquestes proves moleculars (NATs o PCR) detecten directament el material genètic del virus i, a més, permeten mesurar la “quantitat” de virus lliure en sang (la càrrega viral). S’utilitzen com a proves confirmatòries després d’un resultat positiu o per monitorar la resposta del pacient al tractament.

Tractament

El tractament del VIH es basa en els medicaments antiretrovirals, que permeten controlar el virus reduint al màxim la seva replicació. Són eficaços, segurs i solen prendre’s en una sola pastilla diària, i gràcies a recents descobriments potencialment en forma d’injeccions periòdiques (tot i que encara no està disponible com a tractament de primera línia).

Prevenció

Una mesura clàssica i molt eficaç és l’ús del preservatiu, que protegeix davant del VIH i altres infeccions de transmissió sexual. A això s’hi afegeix no compartir objectes que puguin contenir sang —xeringues, agulles, fulles d’afaitar o raspalls de dents— i, en el cas d’una dona que viu amb VIH, prendre tractament i evitar la lactància materna per prevenir la transmissió al nadó, a més d’administrar al nounat un tractament profilàctic postnatal.

A més, aquestes tres estratègies biomèdiques han transformat la prevenció:

• PrEP (profilaxi preexposició): és un tractament preventiu per a persones sense VIH que tenen un risc elevat. Tradicionalment es pren en forma de pastilla diària.

• Lenacapavir: és una de les alternatives més innovadores dins de la PrEP. S’administra com una injecció de llarga durada cada sis mesos, fet que en facilita l’adherència. Ha mostrat una eficàcia molt alta en la prevenció del VIH i ja forma part de les estratègies recomanades en diversos entorns de salut pública en països d’alts ingressos. El problema continua sent el seu preu elevat i l’accés als llocs amb una major càrrega d’infecció, que coincideixen amb països de renda baixa i mitjana.

• PEP (profilaxi postexposició): s’utilitza després d’una situació de risc i s’ha d’iniciar com més aviat millor per ser efectiva.

La prevenció també es recolza en el tractament; en tractar-se, les persones que viuen amb VIH no el transmeten a altres persones (Indetectable = Intransmissible). Per això, és crucial accedir al diagnòstic, iniciar el tractament com més aviat millor i seguir-lo de manera constant.

El tractament amb fàrmacs antiretrovirals ha reduït considerablement les morts per SIDA, convertint el VIH en una malaltia crònica manejable en gran part del món. No obstant això, continua essent una de les principals causes de mort en països de renda baixa.