Chagas

Què és la malaltia de Chagas?

La malaltia de Chagas és una infecció parasitària causada pel protozou Trypanosoma cruzi. Rep el nom de Carlos Chagas, el metge brasiler que va diagnosticar la malaltia per primera vegada el 1909.

Com passa amb altres malalties tropicals desateses, si el diagnòstic és tardà i el tractament i el seguiment són incomplets, la infecció pot desenvolupar complicacions cròniques greus. En el cas de Chagas, les complicacions es donen aproximadament en un 40% dels casos, especialment a nivell cardíac i gastrointestinal. Si no es diagnostica i es tracta a temps, la malaltia de Chagas és potencialment letal.

Actualment, s’estima que al voltant de 7 milions de persones estan afectades per la malaltia, i cada any es produeixen al voltant de 12.000 morts. Tot i que s’ha estès globalment per l’augment de la mobilitat de la població, continua donant-se més a 21 països de les Amèriques, on el risc de transmissió està estretament relacionat amb la presència de l’insecte que la transmet: els triatomins.

Transmissió

Als països endèmics de les Amèriques, la malaltia de Chagas es transmet principalment a través del contacte amb els excrements dels insectes triatomins infectats.

Un insecte triatomí és un insecte amb ales, de mida gran (2-3 cm) que es coneix com a ‘vinchuca’, ‘chinche besucona’ o ‘pito’, entre altres denominacions segons la ubicació geogràfica. Habiten tradicionalment a esquerdes de les parets i sostres de cases rurals, on s’amaguen durant el dia. A la nit, piquen a zones exposades de la pell, com la cara. En defecar prop de la picada, el paràsit Trypanosoma cruzi, que es troba als excrements del triatomí, pot entrar a l’organisme quan la persona es grata la zona afectada. Actualment, l’insecte també es troba a àrees urbanes i a zones on abans no era habitual trobar-lo, a causa dels moviments de població i de la seva adaptació a nous entorns.

El paràsit pot transmetre’s d’altres maneres, com ara mitjançant el consum d’aliments contaminats amb excrements del vector o de la mare al fill durant l’embaràs o el part. També pot infectar animals domèstics i altres que actuen com a reservoris naturals del paràsit. A més, es pot transmetre per transfusió sanguínia, donacions d’òrgans o per accidents de laboratori.

Símptomes

En la fase aguda de la malaltia, que dura uns dos mesos després de la infecció, els símptomes solen ser lleus o inespecífics, com ara febre o inflamació de ganglis. En alguns casos, pot aparèixer una lesió a la pell o inflor en una parpella, però moltes persones no presenten signes evidents.

En la fase crònica, els paràsits s’amaguen principalment als músculs del cor i el sistema digestiu. Dècades després de la infecció, fins a un terç dels pacients pot desenvolupar problemes cardíacs, com ara arítmies o insuficiència cardíaca, i aproximadament un 10% presenta alteracions digestives, com ara l’engrandiment de l’esòfag o el còlon. En els casos més greus, la malaltia pot provocar la mort sobtada per problemes cardíacs o insuficiència progressiva a causa del dany al cor. A més, pot haver-hi afectació digestiva amb un gran impacte en la qualitat de vida i afectació del sistema nerviós, més freqüent en persones amb immunosupressió.

Diagnòstic

El diagnòstic de la malaltia de Chagas es basa en tres aspectes: l’avaluació mèdica, els antecedents d’exposició al paràsit i proves de laboratori.

Diagnòstic en la fase aguda:
Durant les primeres setmanes o mesos de la infecció, el paràsit Trypanosoma cruzi circula en grans quantitats a la sang, de manera que es pot detectar directament mitjançant un examen microscòpic. També es poden fer proves serològiques per identificar la presència d’anticossos, que indiquen que el sistema immunològic està reaccionant al paràsit. En tots dos casos, les proves de diagnòstic es fan a través d’anàlisis de sang.

Diagnòstic en la fase crònica:
Quan la infecció avança i es torna crònica, el paràsit ja no és fàcil de detectar a la sang. En aquesta etapa, el diagnòstic es basa en:

• L’avaluació mèdica dels símptomes i antecedents de risc.
• Proves serològiques (a partir d’anàlisis de sang) per detectar anticossos contra cruzi. Segons l’algoritme diagnòstic de l’OPS/OMS, per confirmar la infecció, cal que almenys dues proves diferents donin resultat positiu.

Tractament

La malaltia de Chagas es tracta amb algun dels dos medicaments antiparasitaris disponibles (benznidazol i nifurtimox), que són més eficaços si s’administren a l’inici de la fase aguda. Tanmateix, la seva efectivitat disminueix a mesura que avança la infecció, i els efectes secundaris són més comuns en persones grans.

El tractament també es recomana per a pacients amb reactivació de la infecció a causa d’immunodepressió i en la fase crònica primerenca, especialment en dones en edat fèrtil, per prevenir la transmissió congènita (és a dir, de la mare al fetus durant l’embaràs).

A més del tractament antiparasitari, és fonamental un seguiment continu per controlar possibles complicacions cardíaques, digestives o neurològiques al llarg de la vida del pacient.

Prevenció

A causa de l’àmplia presència d’animals silvestres que actuen com a reservoris del paràsit Trypanosoma cruzi a Amèrica del Sud, l’eradicació de la malaltia de Chagas no és possible. Per aquesta raó, els esforços de salut pública se centren en prevenir la transmissió als humans, garantir l’accés precoç a l’atenció mèdica i fer un seguiment a llarg termini de les persones infectades.

Actualment, no existeix una vacuna contra la malaltia. L’estratègia més eficaç ha estat el control dels insectes vectors mitjançant la fumigació d’habitatges amb insecticides i la millora de les condicions a les vivendes. També és clau el cribratge de dones en edat fèrtil, així com en bancs de sang i trasplantaments d’òrgans per evitar la transmissió durant aquests procediments.

La prevenció inclou l’ús de teles mosquiteres i pràctiques higièniques en la manipulació d’aliments, així com la detecció precoç en nounats de mares infectades. Les proves serològiques i moleculars tenen un paper essencial en la identificació oportuna de la malaltia.