Bioaerosols

Què són els bioaerosols?

Els bioaerosols són partícules d’origen biològic que es troben suspeses a l’aire. Inclouen bacteris, fongs, virus, pol·len i petits fragments o productes biològics, com ara al·lèrgens i components de les cèl·lules microbianes. Poden contenir microorganismes vius, microorganismes inactius o simplement material biològic sense cèl·lules.

Origen dels bioaerosols

Els bioaerosols poden procedir de fonts naturals o estar associats a activitats humanes.

En el medi natural, poden passar a l’aire mitjançant l’alliberament de pol·len i espores, la resuspensió pel vent de partícules del sòl i la vegetació, l’impacte de les gotes de pluja o la formació d’aerosols marins. D’altra banda, les activitats agrícoles, el compostatge, el tractament d’aigües residuals i determinats processos industrials també poden generar o dispersar bioaerosols. En els espais interiors, les persones, els animals, la ventilació i els materials afectats per la humitat poden actuar com a fonts o afavorir-ne la dispersió.

Els bioaerosols representen un risc per a la salut?

La presència de bioaerosols no implica necessàriament un risc per a la salut. Estem exposats contínuament als microorganismes presents a l’aire, i molts són innocus. A més, el contacte amb una diversitat microbiana adequada pot contribuir al desenvolupament i la regulació del sistema immunitari. Aquesta idea ha impulsat conceptes emergents, com ara el de les «llars probiòtiques», que busquen afavorir una microbiota interior més diversa i saludable.

Tanmateix, alguns components dels bioaerosols poden produir efectes negatius:

• Efectes al·lèrgics, associats al pol·len, als al·lèrgens fúngics i als fragments o excrements d’àcars.
• Efectes inflamatoris o tòxics, causats per endotoxines, β-glucans i determinats metabòlits microbians.
• Infeccions, quan hi ha microorganismes viables i infecciosos, una via d’exposició adequada i una dosi suficient.

Símptomes i afeccions relacionats amb l’exposició als bioaerosols

L’exposició pot provocar símptomes com ara tos, picor als ulls o rinitis al·lèrgica. El risc depèn de la concentració i la mida de les partícules, la durada de l’exposició, la viabilitat o infectivitat de l’agent i la susceptibilitat de cada persona. A causa d’aquesta gran diversitat i de les diferències entre els mètodes de mesura, no existeixen valors límit universals aplicables a tots els bioaerosols.

L’exposició pot ser més elevada en determinats entorns laborals, com ara l’agricultura, el compostatge, la gestió de residus, el tractament d’aigües residuals o els abocadors. En aquests sectors, la manipulació de materials orgànics pot alliberar grans quantitats de bioaerosols i augmentar el risc d’asma, bronquitis i altres afeccions respiratòries. El contacte directe sense les mesures de protecció adequades també pot incrementar el risc d’infecció.

Influència dels bioaerosols en la qualitat de l’aire

Els bioaerosols formen part del material particulat present a l’aire, tant en espais interiors com exteriors. La seva concentració i composició poden variar segons les fonts existents, les activitats humanes i les condicions meteorològiques, com ara la temperatura, la humitat, el vent o la pluja.

A més, poden interaccionar amb contaminants químics presents a l’atmosfera. Aquestes interaccions poden modificar-ne la persistència, la capacitat al·lergògena o els efectes biològics que produeixen. Per exemple, l’ozó pot reaccionar amb alguns compostos orgànics associats a les espores fúngiques i afavorir la formació de noves partícules, conegudes com a aerosols orgànics secundaris.

Per això, una visió completa de la qualitat de l’aire no hauria de limitar-se únicament als contaminants químics, sinó considerar també el seu component biològic.

Com detectem els bioaerosols?

Els bioaerosols suspesos a l’aire normalment no es poden observar a simple vista. Per estudiar-los, cal recollir mostres d’aire i analitzar-les mitjançant tècniques específiques. No existeix un únic mètode capaç de capturar i caracteritzar tots els seus components; l’estratègia s’ha d’escollir en funció de l’objectiu de l’estudi.

1. Mostreig de l’aire

Els equips de mostreig aspiren un volum determinat d’aire i recullen les partícules biològiques en filtres, líquids o superfícies de cultiu. Alguns sistemes utilitzen la impactació: l’aire es dirigeix cap a una superfície, on les partícules queden retingudes. La durada del mostreig, el volum d’aire recollit i el lloc i el moment de la presa de mostres poden influir considerablement en els resultats.

2. Anàlisi de les mostres

Un cop recollides, les mostres es poden analitzar mitjançant diferents tècniques.

• Cultiu: permet detectar microorganismes vius capaços de créixer en condicions de laboratori.
• PCR i seqüenciació: permeten identificar microorganismes a partir del seu ADN o ARN.
• Microscòpia i anàlisi d’al·lèrgens, toxines i altres components biològics.

Cada mètode aporta una informació diferent i presenta les seves pròpies limitacions.

3. Interpretació dels resultats

L’aire sol contenir una quantitat reduïda de material microbià. Per això, és essencial incloure controls negatius durant el mostreig, el transport, l’extracció i l’anàlisi per diferenciar el senyal ambiental d’una possible contaminació introduïda durant el procés.

També és important registrar les condicions ambientals i les activitats realitzades durant el mostreig, com ara la ventilació, l’ocupació, la temperatura, la humitat, el vent o la pluja.

La detecció d’ADN microbià o de gens de resistència als antimicrobians no demostra, per si sola, que els microorganismes estiguin vius, que la resistència sigui funcional o que s’estigui produint una transmissió. Una interpretació adequada requereix combinar els resultats analítics amb els controls, la informació ambiental i, quan sigui possible, diferents mètodes d’estudi.