Partícules en suspensió

Què són les partícules en suspensió?

Les partícules en suspensió, matèria particulada o PM (per les sigles en anglès, particulate matter) són una mescla heterogènia de partícules sòlides i líquides suspeses a l’aire. Es classifiquen segons el seu diàmetre, distingint-se principalment les PM10, que inclouen partícules de fins a 10 micròmetres, i les PM2.5, formades per partícules de fins a 2,5 micròmetres.

La seva composició química és molt variable i depèn de les fonts emissores i dels processos atmosfèrics. Pot incloure carboni procedent de la combustió, compostos orgànics, sulfats, nitrats i amoni, així com silicats, aluminats i metalls pesants. També poden contenir material biològic com pol·len, espores o bacteris.

Les PM10 poden procedir tant de fonts naturals com antropogèniques. Entre les fonts naturals s’inclouen fenòmens com tempestes de sorra, erupcions volcàniques, erosió del sòl i incendis forestals. D’altra banda, les fonts antropogèniques inclouen activitats humanes com el trànsit, especialment el de vehicles dièsel, centrals elèctriques, sistemes de calefacció, mineria i processos industrials.

Tot i que les PM2.5 poden tenir algunes contribucions naturals, solen ser originades per activitats humanes a causa de la seva petita mida i la seva capacitat de generar-se en processos de combustió. En particular, les PM2.5 provenen de diverses fonts de combustió, com els vehicles, camions, fàbriques, la crema de fusta, les cremes agrícoles, entre altres activitats.

Efectes de les PM sobre la salut

Les partícules en suspensió són un dels contaminants atmosfèrics amb més impacte sobre la salut pública. La principal via d’exposició és la inhalació. Les partícules més gruixudes solen dipositar-se a les vies respiratòries superiors i als bronquis, mentre que les partícules fines arriben als alvèols pulmonars. Part de les partícules retingudes a la mucosa respiratòria pot eliminar-se, però una fracció, especialment la més fina, pot travessar la barrera pulmonar o induir processos inflamatoris sistèmics.

L’exposició a concentracions elevades pot provocar irritació respiratòria i agreujar malalties preexistents, com l’asma. Tanmateix, el principal problema sanitari s’associa a la exposició prolongada (durant anys) a la contaminació atmosfèrica, fins i tot quan és a nivells moderats o baixos. La presència continuada de partícules a l’aire s’ha relacionat amb malalties cardiovasculars i respiratòries cròniques, càncer de pulmó i reducció de l’esperança de vida.

Els efectes no es limiten a l’aparell respiratori. Hi ha evidència de la seva influència sobre el desenvolupament fetal, el creixement pulmonar i neurològic durant la infància, així com sobre processos metabòlics i neurodegeneratius a l’edat adulta. En termes generals, les PM2.5 presenten un impacte sanitari més gran a causa de la seva capacitat de penetració profunda i de la seva composició química més reactiva, tot i que la fracció gruixuda també pot generar inflamació respiratòria rellevant en exposicions repetides.

Límits recomanats per l’Organització Mundial de la Salut

Segons les recomanacions de l’OMS, l’aire hauria de contenir de mitjana al llarg de l’any menys de 5 micrograms per metre cúbic (µg/m³) de PM2.5 i menys de 15 µg/m³ de PM10. També fixa valors diaris de 15 µg/m³ per a PM2.5 i 45 µg/m³ per a PM10. Superar-los ocasionalment no implica un risc immediat, però l’exposició repetida o prolongada incrementa la probabilitat d’efectes adversos per a la salut.

La Unió Europea, en canvi, fixa límits legals més alts. Per això, una ciutat pot complir la normativa vigent i, tot i així, superar els nivells recomanats per a la salut. La legislació europea està en procés de revisió per apropar-se progressivament als valors de l’OMS.